L’Obertura Catalana va veure la llum al Torneig Internacional de Barcelona de 1929. El seu naixement va lligat principalment a dos noms: Savielly Tartakower, el seu creador, i Francesc Armengol, la persona qui va impulsar la seva creació.
El principal impulsor de l’idea va ser l’afeccionat Francesc Armengol, aleshores dirigent de la Federació Espanyola i vice-president del Club d’Escacs Barcelona, i també més tard president de la Federació Catalana d’Escacs el 1934.
Quan es va celebrar el Torneig Internacional de Barcelona, Armengol era un dels organitzadors, i president del “Comité de Propaganda de la Real Federación Española de Ajedrez” i va ser ell qui va proposar el donar un premi especial a qui creés una nova idea d’obertura, que hauria de portar el nom de Catalana. encara que l’idea original va ser del propi Tartakower. En un article aparegut al diari La Nau, poc abans del Torneig Internacional, deia que Si al costat de la partida espanyola, que té mes de 400 anys d’existència, posseïm també una obertura saragossana, que cerca la destrucció del problema format pels peons centrals, no seria d’estranyar que alguna obertura catalana sigui creada en el Torneig de Barcelona.
La idea es va portar a terme, i així, el programa oficial del torneig i dins del capítol relatiu a premis especials, feia menció de les aportacions de caràcter particular. Entre aquestes n’hi havia una d’anònima amb el lema Un admirador concedeix un premi de 150 ptes. al participant que origini, a la segona prova, l’Obertura Catalana que proposa el Dr. Tartakower.
Precisament seria el propi mestre polonés‑francés, Savielly Tartakower, un import
ant representant de l’escola hipermoderna d’escacs, a més de reconegut teòric, qui va presentar la nova idea de lligar el fianchetto del alfil de rei amb l’esquema del gambit de dama. Aquesta idea va ser immediatament reconeguda com la més interessant per assolir el premi esmentat.
És interessant conèixer l’opinió d’En Francesc Armengol, sobre el procés del naixement de la nova Obertura. El que segueix és una transcripció d’un escrit que va publicar el Butlletí del Club d’Escacs Barcelona, corresponent a la data commemorativa del 25é. aniversari de l’aparició de I’Obertura Catalana:
Han passat vint‑i‑cinc anys de quan es creà l’Obertura Catalana.
Com es recordarà va ser introduïda pel mestre polonès Tartakower, i malgrat de ser una immodèstia ‑permeteu‑me aquesta variant ‑ promoguda pel que sotascriu. Quan aquella efemèrides ocupava jo un càrrec directiu a la Federació Espanyola, i entre altres coses, que no són del cas de referir, vaig proposar un premi personal al competidor que introduís aquella obertura al Torneig Internacional de l’Exposició de 1929.
Això perpetuaria aquell magnífic esdeveniment ‑sempre de difícil realització ‑ i faria d’una manera perdurable, a la vegada, l’ímpetu de la nostra raça i del nostre clima. Va ser admesa i divulgada aquella proposició, i encara que tots els participants tenien reconeguts mèrits per a transformar en realitat el prec d’aquella obertura, l’oracle de la intuïció, va preveure, amb fonament, que l’autor d’aquell podria ser Tartakower. No deixava de ser fàcil aquest pressentiment ‑no endevinalla ‑ perquè a l’època aquella, especialment Tartakower era el didàctic que, amb més freqüència o inusitada activitat, es veia a totes les tribunes del món per anar expansionant la seva competència escaquista. I va ésser realment Tartakower el qui presenta amb eloqüent erudició aquella obertura.
Per cert, que no hi va haver oposició que li disputés la clau amb d’altres tesis més o menys profundes. Ni tan sols van haver‑hi avisos de poder‑les esperar i així tenir ocasió de resoldre una qüestió l’abast de la qual hauria estat difícil de dictaminar. Potser imperà el dubte als altres participants… Potser pensaren que no podrien vèncer les originalitats de Tartakower, qui privadament i en públic va anunciar‑ho i ho va prometre, en ser invitat i requerit. Potser el silenci de tots li facilitaren el camí, per a ser deixebles i no autors d’un esdeveniment que l’afició mundial. jutjaria més endavant. Qui sap…
Encara recordo la col·lecció de cartes que va escriure’m el Dr. Tartakower relacionades amb l’Obertura Catalana. Tinc present també el bloc d’articles periodístics que em va enviar, per tal de divulgar aquell pla inicial que va concebre i amb quina intenció hi havia sabor i sentiment. Tots aquells documents ‑més que cartes i informacions, són documents d’estudi ‑ exposen i descriuen, amb el peculiar laconisme i precisió del seu creador, la idea fonamental del sistema que ens va dedicar i que va servir per augmentar el valor de l’art escaquista. Repassant aquelles planes observem de nou que la lògica que les va inspirar segueix mantenint-se ferma i amb la mateixa lluïssor d’optimisme i audàcia que li imprimí el seu autor.
Aprofitem aquest 25è aniversari per a saludar-lo i dir-li que la seva fórmula 1.d4 i 2.g3 segueix tenint adeptes.
Però gairebé 100 anys més tard, l’Obertura Catalana ha assolit una importància fonamental en la teoria dels escacs i té més difusió que mai. Molts jugadors d’elit, com Botvinnik, Korchnoi, Petrossian, Kasparov, Kramnik, Gelfand, Anand, Carlsen, Caruana, Firouzja, Ding … per citar només alguns noms importants, han adoptat freqüentment aquesta obertura.
Donat que aquesta obertura es avui coneguda en tot el mon escaquistic i ha sigut adoptada per molts grans mestres de tot arreu, es interessant conèixer l’opinió del seu autor quant a la seva idea estratègica.
El Dr. Tartakower, parlant de l’origen de l’Obertura Catalana diu:
Després de 1.d4 Cf6 ( o bé també 1…d5) no s’ha assajat encara mai abans del torneig de Barcelona 1929 el desenvolupament 2.g3 i per tant, és precisament “al segon cop o moviment” que aquesta decisió d’ampliar el combat sembla la més profunda i lògica.
En efecte. Si a partir del primer cop o moviment, per exemple, es juga 1.g3, aleshores les negres podrien servir-se de seguida de la rèplica inicial 1…e5.
Es podria igualment jugar com a “Obertura ultra-Catalana” 1.g3, ja que la rèplica esmentada anteriorment 1…e5, és probablement també dominada per les blanques.
Altrament, l’aplicació del desenvolupament lateral al tercer moviment, per exemple, després de 1.d4 Cf6 2. Cf3 e6 3. g3 etc. Pot molt ben entrar en la via estratègica del sistema català, però no representa pas l’ordre dels cops o moviments més exactes, perquè les negres haurien pogut respondre al segon moviment d’una manera més eficaç 2…b6! (en lloc de 2…e6) i anticipar-se així l’adversari en l’ocupació de la gran diagonal.
Com que això és el debut (o per ésser més exacte el sistema) català, és potser capaç de “capgirar tota la teoria” dels Escacs!
La seva idea motriu, és la d’inaugurar el més ràpidament possible una forta pressió contra el punt estratègic de d5. Si els anàlisis ulteriors demostren l’èxit d’aquesta escomesa, aleshores serà precís per les negres renunciar a les dues respostes habituals: 1…Cf6 com també 1…d5, les quals fins avui han dominat en el repertori dels torneigs.
Encara que Tartakower va jugar al Torneig de Barcelona l’Obertura Catalana en diverses partides, solament en una, contra Marin, es va arribar a una posició de Catalana autèntica, i la partida va ser taules sense massa història. Per aquest motiu, la següent partida, jugada uns mesos després, té major importància, especialment tenint en compte que a la mateixa ja es poden veure els fonaments estratègics més característics de l’obertura: la pressió contra el centre negre, especialment el punt d5 i la lluita per donar activitat a l’alfil de g2, l’Alfil Català, per la qual cosa Tartakower no dubta en sacrificar la qualitat, un tema molt freqüent en els escacs moderns.
Autor Jordi Parayre